Petrixol

IN CITY

PETRITXOL

El Carrer més Nadalenc de Barcelona

Al centre de la ciutat de Barcelona, entre els carrers més concorreguts del nucli històric, el carrer de Petritxol s’erigeix com un clàssic de la aquestes dates. Els seus murs estrets, les seves pises antigues, les seves botigues de regals, les seves galeries d’art i aquells establiments sorgits d’un conte de Nadal antigues. Però sens dubte són els seus xocolateries els llocs entranyables de generacions de barcelonins. El carrer Petritxol si apareix en les millors guies, i apareix perquè s’ha fet un lloc en la modernitat de l’urbs, a força de la conservació d’allò que tants altres anhelen: l’esperit.

Si un entra per la plaça del Pi un troba a no més de cinc metres la Granja Dulcinea, la que es va erigir en personatge en les novel·les de Maruja Torres, on Salvador Dalí mullava el xurro, sempre que podia, i pel excels escriptor català Àngel Guimerà, que va entrar al món de les lletres en aquests paratges idíl·lics del paladar.

A mig carrer, una altra de les grans xocolateries que fa ombra a l’anterior, i que fins i tot si fos en nom la desbancaria. La Granja La Pallaresa, una antiga vaqueria, és una institució per ella mateixa. Inaugurada el 1947 ha estat i continua sent la referència per prendre un suís calent, una tarda de dissabte. No s’oblidin de provar el «menjar blanc» que encara tiri per enrere pel seu nom, és una de les receptes antiquíssimes de la cultura catalana, endolcida amb canyella i amb un toc de llimona.

Aprofitant l’estirada d’aquests establiments de referència, els darrers anys hem assistit a un increment d’especialistes en el món saborós del cacau. La marca Xocoa ofereix mil especialitats en xocolata, de la qual un recomana el «ventall de xocolata», així com l’arxiconeguda marca de torrons Vicens, que també s’ha instal·lat en aquest aparador del tradicional.

Un passeig en el temps, que ens insufla l’alè amb art desmesurat. La galeria d’art més antiga de Barcelona, la Sala Parés, obre les seves portes en aquest carrer des de fa més de 150 anys, i encara que els autors que avui poblen les seves parets estan entre els millors de la contemporaneïtat, no és estrany, de vegades, saber que encara algun Isidre Nonell, algun Santiago Rusiñol, un altre Ramon Casas, i fins i tot algun Picasso, noms que li van donar realç a la galeria a principis de segle XX, i on es van formar com a autors fonamentals de l’art d’aquestes terres. A l’ombra de la Sala Parés, altres galeries contemporànies han instal·lat els seus centres a la vella i concorregut carrer Petritxol, com Carré D’Artistes o Art Petritxol, entre d’altres.

La síndrome de Stendhal, allò que els turistes diletants del segle XIX sentien en arribar a Florència, cúmul de meravelles i excés per als cors, és una cosa que encara avui pot sentir al carrer Petritxol, en aquesta carreró vetusta que tallava draps Montserrat Caballé i on escrivia el gran Moratín. Perdin un dia, laborable per evitar cues innecessàries ni nens cridaners. A aquella hora en què les àvies

àvides de la xocolata i de la xafarderia ja han de tornar a casa. Una horeta tot just abans que la ciutat comenci a tancar portes i persianes. Facin olor la pintura dels olis de la Sala Parés i la seva moqueta vella i verdosa. Mirin i toquin totes les rajoles que desprenen història i llegendes. Trepitgin aquestes lloses desmanegades del sòl que van trepitjar tants noms il·lustres, i finalment, tanquin els ulls mentre deixen lliscar una cullerada de xocolata calenta i espès per la seva gola.